diumenge, 20 de març del 2011

LA GRALLA I ELS CASTELLS

Un element cabdal per a la construcció dels castells és la música, que en paraules d'en Joan Amades "actúa com d'essència exaltadora, que corrent per tot l'ésser dels castellers els fa redreçar i els dóna braó per a alçar llur meravellosa construcció. Si arribés un moment en que per alguna raó s'establís un divorci entre grallers i castellers, els castells no s'alçarien".

El casteller és el responsable que s'alci el castell, sense saber per ell mateix si ja és apunt de carregar o si bé el castell encara està enplena construcció. El graller, va explicant amb un llenguatge musical l'estat del castell fins a arribar al moment en què l'anxaneta corona la construcció, en què un toc alegre i agut adverteix al casteller que el castell està carregat.

La música pròpia dels castells està posseïda d'un enciser regust arcàic, d'una empremta que la fa sobresortir per damunt de tota la vasta música popular de gralla que ens és coneguda. Es podria dir que hi ha tres peces característiques castellerament parlant, l'entrada a plaça, el toc de castells i el pilar caminat.
Quan  s'entra a plaça amb un pilar caminat des del lloc per on entra la colla fins al lloc exacte de l'actuació. Aquest pilar s'acompanya amb dues peces combinades, el "toc de castells" i el "toc d'entrada a plaça". El toc de castells sona mentre es basteix i es carrega el castell, en aquest moment comença el "toc d'entrada a plaça", que sona mentre el pilar va caminant i finalment torna a sonar el toc de castells quan l'anxaneta comença a baixar.



 
El toc de castells es pot dir que s'estructura en cinc parts: inici, pujada, aleta, baixada i sortida. L'inici serveix per avisar que el castell comença a enlairar-se i per tant es converteix en intent. La pujada, que consta de dues parts que es van repetint fins que l'anxaneta corona el castell i les gralles toquen l'aleta, amb una nota llarga, aguda i brillant que indica que el castell ha estat carregat. Després de dues notes pausades i llargues, ve una curta melodia enjogassada que correspon a la baixada, que s'enllaça amb les dues frases interpretades durant el bastiment del castell, que es van repetint fins a la sortida, les notes finals coincideixen amb la desfeta de la pinya. La sortida serà llarga en el cas que el castell sigui superior a la torre de 7, o curta si és de dificultat inferior.


A vegades, a l'inici o al final de l'actuació, les colles fan un pilar de 4 o de 5 i el caminen fins al balcó de l'Ajuntament on agafarn l'anxaneta des de dalt. Aquest toc funciona igual que el d'entrada a plaça, sona mentre el pilar està caminant, i mentre puja i es desmonta, sona el toc de castells.

dijous, 3 de març del 2011

CARNESTOLTES

Els entesos troben en el Carnestoltes pervivències d'antigues festes paganes d'hivern, celebracions gregues i festes romanes. El símbol del Carnaval és sovint, un ninot de palla, vestit de manera grotesca que s'acostuma a anomenar, genèricament en Carnestoltes. Ell és el rei dels poca-soltes i de la gresca. El seu regnat comença el divendres al vespres, quan se li fa la triomfal rebuda i dura fins a l'altre dimarts, que és quan mor. Dimecres de cendra és enterrat amb tots els honors (enterrament de la sardina) essent la "trista" comitiva el darrer acte de la festa.
La festa de Carnaval es subdivideix en diverses diades: el dijous llarder, dia en que els sants preceptes diuen que  els protagonistes dels àpats són els ous i la carn de porc: butifarra d’ou, truita de butifarra, coca de llardons, i totes les possibilitats on, aquests dos productes hi siguin presents
El dimarts de carnaval, que és el dia del judici públic d'en carnestoltes i de la seva mort a la foguera.
El dimecres de cendra, que per la tradició cristiana, de forma oficiosa és el primer dia de Quaresma i l'inici de l'abstinència. Aquest dia es celebra el popular enterrament de la sardina disfressada amb faldilles de paper.

Una de les danses que antigament es ballaven per aquesta època, era el ball del Nyitus. Els Nyitus, segons explica en Joan Amades, eren uns éssers menudíssims, invisibles que entraven dins del cap per les orelles, i un cop dins, s'anaven menjant el cervell, sobretot la memòria, que es creia que era un suc dolç del qual n'eren molt llaminers. No se sap si el ball hi té cap relació, però el compartament estrafolari dels balladors podria evocar el capteniment de l'ennyitat, desmemoriat i una mica curt de gambals.

El Ball dels Nyitus es ballava a Sant Julià de Vilatorta. El balladors solien ser una parella de vells que sortien al centre de la plaça disposats a fer riure la gent. La dona feia tot el que li venia de gust, com més estrany i extravagant millor però sempre seguint el ritme de la melodia. L’home l’havia de seguir i imitar-la sense perdre el ritme ni el to d’ella per tal de no discordar. Abundaven les ganyotes, les llengotes i les mirades estrafolàries.